La Filmoteca Valenciana presenta 'Imitación a la vida'

– Serà presentada per Carlos Losilla de la revista ‘Caiman’ – La sessió serà el dijous 26 a les 18 horesDins d’aquesta edició dels ‘Bàsics Filmoteca’, dedicada al ‘remake’, entre el dijous 26 i el diumenge 29 es podran veure les dues versions d»Imitation of Life’: la dirigida per John M. Stahl en 1934 (traduïda a Espanya com a ‘Imitación de la vida’) i el ‘remake’ de Douglas Sirk de 1959, que al nostre país es va titular ‘Imitación a la vida’. El crític Carlos Losilla presentarà el dijous 26 a les 18 hores la versió dirigida per John M. Stahl. Es tracta de la tercera pel·lícula de Stahl que Douglas Sirk va versionar en els 50, després de ‘Magnificent Obsession’ i ‘Interludio de amor’. Una cita per a analitzar dues aproximacions d’estils molt diferents d’un mateix argument. I, potser, també per a reflexionar sobre la posada en escena del cinema clàssic -si és que hi ha tal cosa- i de les ruptures manieristes dels anys 50, de la mà d’un dels crítics espanyols que més ha reflexionat i millor sobre els fluxos de la història del cine. Carlos Losilla és assagista, professor de la Universitat Pompeu Fabra i de l’ESCAC, i membre del consell de redacció de ‘Caimán Cuadernos de Cine’ i de ‘La Furia Umana’. Entre els seus últims llibres destaca ‘La invención de la modernidad’ (Cátedra, 2012) i una monografia sobre Raoul Walsh publicada aquest mateix any. En ‘La invención de Hollywood’ Carlos Losilla exposava la seua heterodoxa visió del classicisme: «Hollywood també és un invent dels erudits. David Bordwell, en ‘El cine clásico de Hollywood’, legitima l’estil ‘classicista’ i fins i tot li atorga un període dinàstic (1930-1960) sense preocupar-se a penes pels distints corrents subterranis que transiten aquest vast oceà. De la mateixa manera que els cinèfils han inventat el Hollywood de la nostàlgia, el món acadèmic ha furgat en el barret per a donar forma a un cinema clàssic entés com a sistema tancat d’escriptura, la variant principal d’allò que Nöel Burch va anomenar ‘Mode de Representació Institucional’. Incapaç d’ajustar-se a aquests barems, el cine americà d’aquesta època és multiforme i variat, fins i tot posa en dubte que algun dia hi haguera en el seu si un cànon clàssic. El mateix fet que molts continuem anomenant-lo ‘americà‘ -i no ‘nord-americà‘ o ‘estatunidenc’- delata la seua condició evanescent i volàtil: un estat mental els components mítics del qual es desplacen amb massa fluïdesa per a atendre a qualsevol tipus de classificació rígida».