La naixent col·lecció d’art contemporani de la Generalitat, que la componen 17 obres de creadores valencianes d’un total de 33 peces, pretén mostrar el paper de la dona en el desenvolupament de l’art contemporani actual.
Des dels pensadors exiliats d’Ana Teresa Ortega, on el temps i la memòria tenen un paper fonamental, fins al tancament de l’exposició que es mostra al Centre del Carme, amb la instal·lació d’Inma Fenemía sobre la cultura dels ‘mass media’, l’exposició ofereix un panorama de l’art actual valencià que no podria entendre’s sense les aportacions d’aquestes i moltes altres dones artistes.
El conjunt de la col·lecció es pot veure al Centre del Carme, en l’exposició ‘Art contemporani de la Generalitat Valenciana. Primers moments’, que la componen les obres d’artistes valencians i valencianes que va adquirir la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport el 2017.
L’exposició, oberta fins al 23 de setembre, ocupa quatre sales del centre de cultura contemporània: Refectori, Carlos Pérez i les sales 1 i 2, que sumen més de 1.000 metres quadrats d’exposició.
L’exposició assenyala, així mateix, una sèrie de peces amb un plantejament feminista, ineludible hui dia, que es constitueix com un eix imprescindible a l’hora de contemplar el patrimoni artístic contemporani valencià.
Segons el comissari de l’exposició, Ricard Silvestre, «ocorre que el plantejament feminista pel fet de ser un discurs tan fort paradoxalment ha fet que l’obra d’aquestes dones sempre s’haja analitzat des d’aquest compromís i no tant des del fonament estètic», i ha destacat la bellesa i la poètica de moltes d’aquestes obres. Ricard Silvestre hi ha afegit que «aquesta col·lecció dona un salt més enllà per a referir-se al fet estètic i reivindicar la qualitat del seu treball com a peces representatives de l’art de hui».
D’aquesta projecció cap al futur, des de la mirada al passat, parlen les obres de Bleda i Rosa a la sala Refectori, amb una comparativa històrica impactant visualment o l’horitzó teixit amb fil d’or d’Anna Talens. Al mateix temps, Amparo Tormo filtra efectes d’una estricta depuració pròpia de la meditada concepció de l’espai.
Teresa Lanceta ha dedicat gran part de la seua trajectòria a confluir amb el plantejament feminista, la qual cosa ha derivat en una producció que juga amb la línia entre art i artesania, amb els seus llenços teixits i la relació que aquesta última ha tingut antropològicament amb la dona. Un fet que Maribel Domènech també treballa en la seua casa teixida, un lloc que implica apoderament de la dona al mateix temps que lluita social.
En la instal·lació de Teresa Cebrián, l’acció se centra en la paraula, aquestes paraules que remarquen la idea de vulneració de l’expressió lliure. La mateixa llibertat d’expressió que li van arrabassar a Hannah Arendt, protagonista del quadre de Mery Sales. D’una altra banda, les dones poeta han sigut immortalitzades en la instal·lació de Paloma Navares també fent ús de la paraula i, gràcies a l’artista, ja no només en el record.
A la sala Carlos Pérez, les friccions entre allò quotidià i allò tecnològic s’activen amb l’obra de Rosana Antolí, en què la instal·lació de cossos oscil·lants anima l’espectador a participar activament en l’obra. Impactant és, així mateix, l’artefacte aeri d’Olga Diego, en la seua cerca de la màxima llibertat possible.
Tania Blanco inicia el recorregut a les sales 1 i 2 amb la seua sèrie sobre la justícia social, on es reivindiquen esdeveniments com el del 15M. Per la seua banda, Art al Quadrat escenifica en la seua instal·lació el concepte abstracte de l’economia i l’impacte que té en la societat de l’últim segle. Mar Arza, en la seua sèrie, revesteix d’una dimensió poètica les trivials llibretes d’estalvi per a reflexionar sobre el valor jeràrquic de les paraules.
L’obra de Pilar Beltrán, caracteritzada per combinar diferents formats en les seues instal·lacions, utilitza la fotografia i el vídeo per a mostrar el gest poètic del viatjant que mira per la finestreta del tren, del qual sorgeix el qüestionament social.
La instal·lació d’Inma Femenía serveix de colofó a aquest itinerari, com a reflexió final, en el si de la cultura dels mitjans de comunicació de masses, l’artista apel·la a la consciència crítica de la ciutadania, convertida, inevitablement, en usuari digital.
En total, 16 propostes de 17 dones formen part d’una incipient col·lecció composta per 33 peces que naix ja amb la intenció d’integrar la mirada i el discurs de l’art en igualtat.
- Te recomendamos -
